Què ha representat el teu pas per l’Escola?
"En primer lloc, l’oportunitat de poder fer realitat un somni d’infància. De petit n’havia estat molts anys alumne i sempre havia imaginat com hauria de ser treballar-hi de professor. Com que sempre m’ha fascinat el dibuix i la pintura, fabulava que quan fos gran, m’agradaria ser com jo imaginava que eren les professores de plàstica de l’Escola, que es passaven tot el dia dibuixant, pintant i fent fang.
Finalment, un dia em van oferir l’oportunitat d’entrar a formar part de l’equip de professors. No m’ho podia creure! Jo, fent de professor a l’Escola! Estava a punt de complir-se un dels meus somnis i no ho vaig dubtar, vaig acceptar l’oferta de seguida. Però tot d’una em vaig començar a omplir de dubtes: No sóc massa jove? Vols dir que jo sabré fer de professor de dibuix i pintura? Què els hi he d’ensenyar jo als alumnes que porten anys venint als tallers?
La reentrada a l’escola em va suposar un gran repte. Havia acceptat formar part i ara havia d’ensortir-me. No sé si ho vaig aconseguir, del tot, o no. Però em vaig adonar que l’Escola era molt més que allò que jo m’imaginava, en un principi.
Hi havia aspectes que jo no havia tingut en conte i gairebé van assumir el mateix nivell que l’ensenyament de les arts plàstiques, com totes les activitats extres: els sopars de Nadal, les exposicions de final de curs, El Passadís, tallers oberts al poble en festes com el Saló de la Infància, l’Obert en Canal, els pressupostos anuals, les relacions no sempre fàcils amb l’Ajuntament... Però el que realment va implicar un autèntic canvi en la meva percepció inicial, i em va fer perdre la por va ser el contacte diari amb els alumnes i els companys, amb els que vam arribar a ser com una gran família.
Però veient-ho ara des d’una certa perspectiva, tots aquests aspectes són els que durant cinc cursos m’han ajudat a créixer com a professional però sobretot com a persona.
Ara que ja fa un any que no hi sóc per la casa, encara hi ha dies que trobo a faltar el ritme, gairebé estressant, de les tardes de dibuix, pintura i plàstica, amb l’olor a pintures a l’oli i a tempera, distribuir l’espai de la classe per que hi poguéssim cabre tots, muntar teles en bastidors a cuita-corrents... Ara els recordo amb enyorança. I encara em trobo pel carrer amb antics alumnes que em renyen per que no els vaig a visitar més sovint.
Per acabar, només dir que l'Escola d’Arts Plàstiques va ser el primer lloc, com a infant, on em va donar l’oportunitat de gaudir i d’aprendre de l’art. I com jo, a moltes altres persones que cada curs es matriculen als tallers. Hem d’estar molt orgullosos que a Esparreguera podem tenir aquesta escola, i que continuï treballant en l’art, la creativitat i l’educació, els quals crec avui dia imprescindibles per a repensar el nostre temps, créixer i formar-nos com a ciutadans.
El vell somni es va fer possible, espero haver-li tornat a l’Escola, una part del que vaig rebre. I desitjo que tinguem Escola per trenta anys més, i després per altres trenta, i per trenta vegades trenta!"
Rafael Haro Galera
